Localització i paisatge de Pollença
Geogràficament Pollença és un municipi integrat en el paisatge de la Serra de Tramuntana. Situat a l’extrem septentrional de l’illa de Mallorca, inclou dins els seus límits els darrers 26 km de la serralada. Però alhora tampoc no hi falten les terres planes, especialment en les seves espectaculars valls, com són la de Colonya, d’en Marc, de Sant Vicenç, de Can Eixartell o de Bóquer, a més de les planures de Cuixac o Marina. Aquests contrastos naturals, òbviament es tradueixen en contrastos paisatgístics que permeten una gran diversitat faunística, biològica i botànica.
Per si això fos poc, Pollença és el municipi de Mallorca amb més quilòmetres de litoral marí. Lògicament, aquest fet per si mateix ja suposa un nou enriquiment paisatgístic, ja que a les terres d’interior s’hi sumen les zones de la ribera. A més, entre aquestes hi trobam imponents penya-segats, a la part nord, d’entre els quals cal destacar el promontori del cap de Formentor; i un altre cop, el contrast de les plàcides platges de la badia de Pollença o les cales i caletes de Bóquer o de Sant Vicenç, amb l’espectacular Cavall Bernat com a teló de fons.
Pel que fa als torrents destaca el de Sant Jordi, format per la confluència dels de la vall d’en Marc i de Ternelles. També el Rec, que desemboca a l’Albufereta, tot i que en bona part dins el terme d’Alcúdia. El Rec i l’Albufereta formen una de les zones humides més interessants de Pollença, amb uns valors ecològics extraordinaris.
Dels primers pobladors fins a l’època islàmica a Pollença
Les notícies dels primers pobladors es remunten en el temps fins a la protohistòria. Així, són nombroses les restes de l’època pretalaiòtica, com per exemple les construccions de navetiformes de la serra de Cornavaques, Bóquer i Formentor, datades entre el 2000 i el 1500 aC. D’aquesta mateixa època són també els enterraments funeraris, com el conjunt de dotze coves a Sant Vicenç construïdes entre el 1600 i el 1300 aC., o les restes de la cova de Can Martorellet, la darrera troballa important feta a Pollença. Ja dins el talaiòtic (1300 aC – 500 aC) destaquen nombroses construccions aïllades (talaiots), però també dos poblats emblemàtics: Can Daniel Gran, amb 15.300 m2 d’àrea urbana, i el poblat de Bóquer, que coexistí amb la ciutat de Pol·lèntia, ja en època romana. També del talaiòtic final s’han de mencionar els bous de la Punta (trobats a Can Tirana), realment uns taüts de fusta en forma de bou creats al voltant del 300 aC. que estan dipositats al Museu de Pollença.
Lògicament, aquestes terres varen rebre l’influx de la ciutat romana de Pol·lèntia, creada el 123 aC a prop de l’actual Alcúdia. Això provocà que en època àrab aquests anomenessin Pol·lèntia (Bullansa en àrab) tota la comarca. Fou una època en la qual segurament no va existir una localitat que concentràs la població atès que els musulmans vivien en alqueries i rafals, és a dir, petits nuclis d’origen clànic. Un d’aquests estava situat a l’actual zona de Son Grua, indret on es va trobar una estela funerària amb inscripcions en àrab datada el 1123-4 dC. Allà figura el nom de la primera pollencina coneguda: Zaynab.
La conquesta catalanocristiana
La vila de Pollença no naixerà fins a la conquesta catalanocristiana de 1229-32, moment en què es posaran els fonaments materials i culturals del nostre poble. Les terres de l’antiga Pol·lèntia-Bullansa varen restar dins la porció reial. Però prest el Rei Jaume I va transferir bona part del que seria el municipi de Pollença a l’orde del Temple i, en menor mesura, al Bisbe de Mallorca, als cavallers de Dertusa (Tortosa) i a altres barons. Seran els senyors directes de la majoria de les terres i dels futurs habitatges, però al mateix temps cediren el domini útil a multitud d’emfiteutes. Tanmateix, en pocs anys els templers anirien adquirint quasi tot el domini senyorial de les propietats del terme de Pollença, fet que significava un gran poder econòmic (percepció de rendes), però també jurídic (mer i mixt imperi) i religiós (el bisbe Ramon de Torrella els va cedir la Parròquia el 1240). El puig del Temple, l’actual Calvari, s’erigí com a símbol d’aquest domini, ja que a d’alt s’instal·laren les forques.
Al mateix temps que els templers enfortien el seu poder, Pollença creixia demogràficament i la incipient vila s’anava desenvolupant, primer amb carrerons estrets i voltats, i després de forma més rectilínia. Si el 1236 ja hi havia parròquia i el 1248 la Bulla del papa Innocenci IV la reconeix, a finals de segle era una de les viles més importants de la part forana. Fou llavors que es començaren a evidenciar incipients símptomes d’organització municipal, a part de les institucions reials i senyorials preexistents (Batlius). Per altra part, a mesura que la vila anà creixent, l’enfrontament del poble amb els templers anà també augmentant, ja que aquests no respectaven les franqueses atorgades per Jaume I.
El 1314 el Temple fou substituït per l’orde de l’Hospital com a principal senyor jurídic i titular de la Parròquia. Aleshores Pollença ja era una de les poblacions més importants de la part forana i potser arribava als 3.000 habitants. La seva economia era diversificada, i en destacava la ramaderia ovina. Tanmateix, el creixement s’estroncarà notablement amb l’arribada de la pesta negra el 1348. Aquest any es començà a construir l’oratori del Puig de Maria, ampliat el 1370 i que ha quedat, amb les successives reformes, com un dels monuments més emblemàtics de Pollença.
L’època moderna
El 1450 i el 1520 Pollença participà notablement a les dues revoltes més importants que patí l’illa durant la baixa edat medieval i l’època moderna: la Revolta Forana i la Germania. Aquests fets marcaran uns anys de crisi, com a la majoria de pobles de l’illa. A més, la situació costanera la feia presa fàcil dels corsaris turcs-barbarescs, que no dubtaren a llançar nombroses ràtzies sobre les seves costes. La més important fou la protagonitzada per Dragut el 31 de maig de 1550, que tanmateix fou rebutjada pels pollencins encapçalats per Joan Mas. Al final d’aquest segle la situació, però, va millorar. Altre cop va créixer la població, que superà els 4.000 habitants a començament dels sis-cents. Aquests es dedicaven essencialment a l’agricultura, però també a la menestralia, sobretot a la indústria dels teixits, un aspecte pel qual destacava Pollença en el conjunt de les viles foranes de Mallorca. Aquest creixement s’exemplifica amb l’arribada dels dominics el 1578 i la posterior construcció del gran convent de Sant Domingo el 1588, que encara conserva el seu retaule barroc datat el 1651 i construït per Joan Antoni Oms.
En aquesta època els pollencins possiblement experimentaren les quotes més altes de violència interna. Les parcialitats de Canamunt i Canavall reproduïren les divisions que des de sempre havia manifestat la societat mallorquina, però ara agreujades per la proliferació de les armes de foc. Tanmateix, a partir del darrer terç del segle XVII, aquesta violència partidista entrà en un declivi irreversible.
Fou en aquest context de pacificació, concretament el 1688, quan s’instal·laren a Pollença els jesuïtes, els quals començaren el seu col·legi de Monti-sion amb l’església d’estil barroc, que no acabaren fins el 1738, poc abans de la seva expulsió del Regne d’Espanya. Al mateix temps es procedí a la construcció del nou temple parroquial, entre el 1714 i el 1790 bàsicament, tot i que alguns elements, com la façana, no s’acabaren fins a la segona meitat del XIX.
L’entrada a la contemporaneïtat
Durant el segle XVIII Pollença patí la darrera de les grans crisis demogràfiques, que suposà, el 1755, que el nombre d’habitants fos només de 3.500. A partir d’aquesta data s’incrementà de forma continuada l’esperança de vida i la població, que arribà a un màxim de 9.000 habitants el 1887, la majoria dels quals es dedicaven al sector primari. Un any més tard començava la important emigració a l’Argentina –especialment a Rosario i a La Plata-, que es mantindria, amb alguns alts i baixos, fins a la Guerra Civil. S’ha de remarcar que la major part dels pollencins es concentraven encara a l’antic nucli urbà o vivien dispersos a fora vila. Tanmateix, a poc a poc, aquests anys veren néixer un nou nucli de població, el Port de Pollença. En aquest –conegut com el Moll pels propis pollencins- el 1860 hi residia una sola família de pescadors. Va ser la conversió d’aquesta activitat en una professió amb futur i l’obtenció d’una duana el 1865, la que féu créixer paulatinament el Moll. El 1900 ja eren prop d’un centenar les persones empadronades.
Per altra part, des de finals del segle XIX, el creixement de la població, l’emigració o el desenvolupament de noves activitats econòmiques coexistiren amb una gran represa cultural, amb l’aparició de figures senyeres com el poeta en llengua catalana Miquel Costa i Llobera (1854-1922), l’historiador Mateu Rotger (1862-1916) o el pedagog i republicà Guillem Cifre de Colonya (1852-1908), fundador de la Institució d’Ensenyança de Pollença i de la Caixa d’Estalvis de Pollença el 1880. També foren uns anys de gran importància per a les festes cíviques de la Patrona, que des del 1607 se celebrava el 2 d’agost en honor de la Mare de Déu dels Àngels, i quan es recuperà també el simulacre de Moros i Cristians iniciat a mitjans del mateix segle. Aquest simulacre es convertirà, a la segona meitat del XX, en l’acte més representatiu de les festes patronals i en un dels símbols de Pollença.
La referida renaixença cultural fou seguida, durant les primeres dècades del 1900, de l’arribada d’artistes forans, que marcaren per a sempre el caràcter del poble, entre els quals cal destacar Anglada Camarasa, Atilio Boveri, Titto Citadini o Roberto Ramaugé, entre d’altres. Aquest fet no fou aliè al començament del turisme al Port de Pollença, principalment després de la Primera Guerra Mundial. Aquest incipient turisme de qualitat donà un nou impuls al petit nucli de població, que arribà a sobrepassar els 500 habitants als voltants de 1930. El 1932, ja s’havien obert els hotels Mar i Cel, Miramar, Marina, Bristol, Puerto, Bellavista i l’Illa d’Or en el Port de Pollença i l’hotel Formentor; a més dels hotels de cal Lloro i Cosmopolita situats a la vila, i la pensió Niu a la Cala de Sant Vicenç. Així mateix, en aquestes dates la majoria d’habitants del Moll encara eren mariners.
Però aquesta època va tenir un final tràgic amb l’adveniment de la Guerra Civil, ja que a més de suposar el trencament del turisme i dels progressos democràtics i socials que es produïren durant la Segona República, significà una forta repressió per a més d’un centenar de pollencins que foren empresonats, i la vintena que foren afusellats o assassinats.
Pollença en el món actual
La postguerra representa la fam i la manca de llibertat per a Pollença; una fam que no començà a ser atenuada fins a la dècada dels 50, quan un altre cop el turisme tornà a reprendre amb força. En aquest cas, però, el turisme elitista de principis de segle va ser substituït pel de masses, encara que el Port de Pollença sempre ha gaudit d’un cert to distintiu de qualitat dins el conjunt mallorquí, tret que encara conserva. Aquesta recuperació econòmica va tenir com a conseqüència que, per primer cop en la història moderna i contemporània, Pollença es convertís en terra d’immigrants, ja que a principis de la dècada de 1950 començaren a arribar treballadors d’Andalusia alhora que s’hi instal·lava una colònia britànica. Lògicament, la població va créixer més per aquest procés que no per l’increment vegetatiu, que sobrepassà els 10.000 habitants per primer cop en la història el 1968.
El Port de Pollença va deixar de ser un llogaret de pescadors i passà a convertir-se en una localitat en continu creixement cada cop més moderna i cosmopolita. Tant és així que el 1981 pràcticament eren 3.000 els residents en aquest indret. Una de les primeres causes que explica aquest fenomen fou la creació de la base d’Hidroavions a finals de la República, que va gaudir d’un gran desenvolupament durant la guerra i la postguerra, i fins els anys setanta va mantenir una important activitat que dinamitzà la vida del Moll. En termes quantitatius, encara va ser més important l’impacte del turisme a partir de la segona meitat dels anys cinquanta. Primer amb la reobertura dels primers hotels i, després, amb la inauguració d’una nova planta hotelera que creà nombrosos llocs de treball.
Com s’ha pogut intuir, el canvi econòmic entre el 1960 i el 1970 a tot el municipi fou, senzillament, espectacular. El més característic va ser la desaparició del sector primari en favor del terciari i, en menor mesura, del secundari. Pel que fa a aquest darrer àmbit, Pollença va arribar a gaudir d’una important indústria, una part d’aquesta sorgida abans de la guerra, però bàsicament fou fruit dels nous temps. Els exemples més destacats foren la fàbrica de catifes de can Morató, la d’espardenyes i sabates de can Siquier, els diversos tallers de ràfia, la fàbrica de refrescos “Beba Salut”, la fàbrica de rajoles Cuixac..., per no parlar de la construcció d’embarcacions de fibra de vidre en el Port de Pollença. Tanmateix, durant la dècada dels setanta pràcticament va finir tota aquesta activitat industrial, tot i que la fusteria de ribera aguantà una dècada més. A partir d’aquests moments, amb honroses excepcions com la de la indústria de la roba de llengües o de l’ebenisteria (més importants en termes qualitatius que no quantitatius), no es va fer altra cosa que reforçar la terciarització de la població, especialment de tot allò relacionat amb el turisme, com també amb la construcció.
Un cop superada la curta però profunda crisi del 1992 i fins el 2008, Pollença accelerà encara més el seu creixement econòmic, tot seguint una tendència comuna a tot l’Estat espanyol. Els sectors de l’hoteleria, la restauració o el comerç i, per suposat, la construcció, visqueren una onada expansiva més intensa que les anteriors.
Lògicament, el creixement econòmic ha anat acompanyat d’un intens desenvolupament urbanístic, que ha afectat principalment el Port de Pollença, ja sigui per donar cabuda a la planta hotelera –ara principalment en forma de blocs d’apartaments o hotels apartament- o als nous residents, que han fet que el nucli costaner superàs els 6.000 habitants en arribar al segle XXI. Igualment, també es desenvolupà considerablement el nou nucli de la Cala de Sant Vicenç, que ja tenia 323 habitants el 1981; el mateix podem dir de les urbanitzacions de la Font, el Vilar, Gotmar o Llenaira entre d’altres, iniciades en la dècada dels seixanta, a més d’alguns sectors de la pròpia vila o de la ruralia. Per altra part, el fenomen anà acompanyat d’una nova represa immigratòria, ara amb la novetat que incorporà, des de 1990, treballadors magrebins, de l’Europa de l’Est, especialment de Romania, i d’Amèrica del Sud. En total, el conjunt de Pollença, que havia superat els 10.000 habitants el 1968, arribaria als 15.000 el 2002, i als 17.000 el 2008.
Arribats a aquest punt, el segle XXI s’obria, com a la resta de l’illa, amb grans expectatives però també amb nous reptes per a la societat pollencina, com són el de la convivència cultural entre els naturals de Pollença i els nouvinguts, o el de fer compatible una societat altament consumista en béns, energia i territori amb el respecte al medi ambient i la sostenibilitat, tot això al marge de la nova situació creada arran de la crisi iniciada el 2008. Uns reptes que sens dubte la societat pollencina sabrà encarar i superar com ho ha fet al llarg de la seva dilatada història.
Dr. Pere Salas Vives
Arxiver de l’Ajuntament de Pollença