Els bous foren trobats el 1969 dins un avenc, en una cambra de 29 m de llarg i 6 m d’ample amb fort pendent, com a part d’un lloc d’enterrament per a una cinquantena d’homes. L’aixovar funerari trobat en el jaciment estava format per copes i alguns vasets troncocònics de ceràmica talaiòtica, un punyal d’antenes, una punta de llança, braceroles, anells i agulles de metall, collars de pasta de vidre, una pinta de fusta, campanes i “taps” d’os.
Les anàlisis practicades a una mostra de la fusta permeten datar les restes entorn del 320 a. C., fet que amplia notablement la cronologia d’aquest sistema d’inhumació.
El culte al més enllà es manté en el talaiòtic final amb tres variants: cremació (Son Maimó–Petra), inhumació en taüts de troncs, lleugerament llavorats per habilitar una cavitat on col·locar el mort (la Punta-Pollença, Son Boronat-Calvià, la Cometa dels Morts-Escorca) i inhumació simple, amb els cadàvers col·locats en posició ajupida.
Els bous de la Punta ens permeten constatar els coneixements tècnics prou avançats dels homes talaiòtics. Totes les parts de l’animal – potes, cos, coll, cap, banyes, orelles i coa- varen ser obrades per separat i muntades amb el sistema d’encastament amb traus i passadors, i empraren la serra, l’aixa, el filaberquí i el puntacorrent.
Situada a la vessant oriental de la serra de Cornavaques, a una altura de 300 m, la cova s’obre en una muntanya esquerpa, i consta d’un accés estret, una rampa d’11m de llarg amb una forta inclinació i una cambra clarament dividida en dos sectors: la cambra per a ús humà, d’uns 24m2 de superfície, i un petit avenc.
La pràctica dels enterraments en recers naturals és molt habitual en tota la prehistòria insular. La cova de Can Martorellet, que disposa d’una datació carbònica del 1628 abans de la nostra era, s’insereix cronològicament i culturalment en el període caracteritzat per la construcció dels navetiformes com a habitatge i de les coves artificials d’enterrament. En el marc geogràfic on es troba la cova de Can Martorellet es dedueix un intens ús del territori per part d’una comunitat humana, com ho demostren la presència d’un alt nombre d’estructures navetiformes i del conjunt funerari de les coves artificials de l’Alzinaret de la Cala de Sant Vicenç.
Els enterraments seguien el ritus d’inhumació. La necessitat d’espai obligà, amb el temps, a l’acaramullament dels cadàvers, la qual cosa donà la impressió, a l’hora de l’excavació, d’una ossera. Les persones enterrades eren dipositades amb diferents objectes d’ús personal i d’ofrena, la qual cosa indica una certa complexitat del ritual funerari. Els objectes ornamentals són pintes, penjolls i, segurament, botons, tots ells d’os. En comptats casos eren acompanyats d’un ganivet de coure o bronze. També es troben amb certa abundància agulles de coure o bronze, probablement per embastar les mortalles. La part del dipòsit funerari que correspon al ritual d’enterrament probablement la formà l’abundant nombre de ceràmiques recuperat, les quals, per ventura, contenien ofrenes alimentàries.
L’estudi antropològic s’ha duit a terme sobre més de 14.400 fragments ossis identificats, del total trobat a la cova, a partir dels quals s’ha establert en 133 el nombre mínim d’individus que varen ésser inhumats, des de nounats fins a sexagenaris. L’economia de subsistència, deduïda a partir de les anàlisis de la dentició, sembla que seria agrícola, però la proximitat a la costa no permet descartar que fos complementada amb productes de la mar. L’alta taxa d’exfoliacions dentaries i l’escàs desgast que tenen semblen indicar que, per una banda, les farines que preparaven no eren molt refinades i contenien un alt nombre de petites pedretes despreses de les moles i, per una altra banda, que l’esperança de vida no devia ser alta, tal vegada no superior als 40 anys, cosa que no donava temps al fet que el desgast dentari fos major. La distribució per sexes dels individus inhumats és una feina complicada a causa del deteriorament del material, però s’han trobat almenys 23 individus masculins i 27 femenins, tots ells adults.
La presència d’un nombre tan considerable d’enterraments sense distinció de gènere ni edat pot ésser susceptible d’interpretacions sobre l’estructura social i econòmica d’aquest grup humà. Hom pensa en unes relacions socials fortament marcades per les relacions de filiació, amb un accés prou igualitari als béns i als serveis. A partir de la presència d’alguns ganivets de metall, matèria que hem de considerar com un bé escàs, amb totes les reserves, es podria indicar l’existència de personatges amb un cert prestigi social.